La Sobriedad

La Sobrietat - Francesc Torralba

Vivimos en una sociedad que premia lo extremo, lo exuberante, lo explosivo… Valores como la austeridad o la sobriedad nos parecen ahora lejanos, anticuados, anacrónicos, como si los estuviésemos viendo a través de un cristal lleno de polvo y telarañas. Son valores más propios del que no puede que del que no quiere. Valores de penitencia, valores de antes.

Sin embargo, cada día hay más gente que aboga por lo simple, las lineas puras, el contenido sin adornos. Y es que la calidad brilla con más fuerza si la desnudamos. Lo accesorio distrae y no nos deja concentrarnos en un mundo donde, cada vez más, hay excedente de información.

Francesc Torralba, en su colección de ensayos sobre valores morales, le dedica un tomo entero a La Sobriedad.

Dejen que les copie aquí el breve epílogo de ese libro:

Una actitud sàvia consisteix a viure i propagar una cultura de l’austeritat. Així ho escrivia lúcidament Ignacio Ellacuría. La cultura de l’austeritat ens fa lliures, no tan sols menys culpables, i dinamitza un llenguatge universal de l’amor.

Es pot viure i educar motivadorament en la sobrietat. No per espartanes raons d’educació del caràcter, sinó per sentir-se lliure de les coses, després dels objectes i de les possesions, per assolir una vertadera ecologia de l’anima alliberada. La sobrietat no tan sols exigeix una certa abnegació, sinó una saviesa humana que personalitza el qui la practica i que dóna a les relacions interpersonals canals de comunicació en la dimensió jo-tu.

La sobrietat allibera de les servituds i dóna un espai a l’altre en el nostre cor, mentre que, en la cultura de l’acaparar i el tenir, tendeix a fer-se cada cop més raquític i mesquí. Una de les experiències més interessants per adonar-se dels immensos beneficis que deriven de la virtut de la sobrietat és la de fer un llarg viatge a peu.

Quan una persona es veu obligada a carregar durant dies els elements bàsics per sobreviure al llarg de la travessia, s’adona que cal mesurar molt els esforços i posar dins de la motxilla el que realment és essencial i indispensable per a poder sobreviure. Quan els objectes s’han de portar a collibè, aviat s’arriba a la conclusió que, per fer bé el camí i arribar lluny, s’ha danar lleuger de roba i amb el mínim indispensable.

Quan, en acabar el camí de Santiago, es va preguntar a un jove, prototipus de la cultura consumista, què havia après després de fer el camí a peu, durant un mes, va respondre lacònicament que, per fer camí, no es necessiten tantes coses. La resposta és prou eloqüent per si sola i, a la vegada, es pot comprendre en clau de metàfora vital.

Per viure la vida, per recórrer el camí que transita tortuosament des del naixement fins a la mort, irremissible destí col·lectiu, no cal portar massa cosa al sarró, ni carregar-se de servituds. Cal estar atent a tot, gaudir de cada ara bell que, com a do infinit, és regalat al llarg del camí. Cal saber treballar la qualitat de les relacions, estimar i sentir-se estimat, perdonar i sentir-se perdonat, gaudir de les petites meravelles de la natura i de les excelses creacions que la imaginació i el giny humà han estat capaços d’edificar. No cal gran cosa més, no cal amuntegar sobre el dors estúpides andrómines. Al capdavall, pesen, fan el camí més cansat i feixuc i, a la fi, no ens deixen caminar tan lluny com voldríem.

El corredor de fons sap que, a l’hora de fer una llarga distància, li cal portar una samarreta molt lleugera, unes espardenyes còmodes i molt elàstiques, l’ampolla d’aigua lligada al cinturò, una gorra per protegir-se del sol i poc més. Poc, poquíssim, ens cal per a viure, però aquest poc cal garantir-lo per a tots. Els béns que uns acumulen són recursos que manquen als altres. Els recursos de la terra són liitats, però la mentalitat consumista no coneix límit. Mentre uns acumulen, gasten i consumeixen, d’altres no tenen altre remei que mirar-s’ho i sentir enveja. Ens manca una consciència global, capaç de transitar de l’esfera del jo a l’esfera del nosaltres, de la petita visió feudal a la visió planetaria.

Els homes més lliures de la història, els referents morals de tots els temps, d’Occident i d’Orient, del nord i del sud, del present i del passat són homes despresos, senzills, que han fet de la sobrietat un mode i un estil de vida i que, fossin prínceps o vassalls, reis o indigents, no van ser mai esclaus de les coses, ni devots dels objectes, no van caure mai en el parany del consumisme, ni en el vici de l’avarícia i l’enveja. Van viure amb molt poc i van fer molt. Van renunciar a molts dels seus béns, perquè en aquesta renúncia van descobrir el tresor de la llibertat.

[BOLAEXTRA] El texto está, como han podido comprobar, en Catalán. Para todos aquellos que no puedan disfrutarlo en dicho idioma hay páginas de traducción muy eficientes.

Escrito en 22/09/08 10:39 por Carlos Luna en las categorías:

Comentarios

Gravatar.com se ha roto

Lo del viaje a pie es lo que nos pasa a las mujeres con el bolso. Si llevas uno grande, le metes mil cosas y vas cargada como una mula, pero si es pequeño, llevas lo indispensable y te das cuenta de que la mayoría de las cosas que llevabas no las utilizas.

Senior citizen | 23/09/08 13:28 | #

Deja un Comentario

Quizás quieras usar textile para dar formato a tu comentario.

"linktext":http://       _em_       *strong*       -strike-       ^sup^       ~sub~
bq. Blockquote       # Lista numerada       * Lista no-numerada       ==html crudo, sin textile==

(no será mostrado) (http://...)